Al Liceu.

Ahir vaig anar al Liceu per primera vegada. L'espectacle no era dels que normalment s'hi fan a aquell recinte, però va ser, també, d'una magnífica qualitat. Estàvem ubicats a la llotja 28, a l'alçada de platea i més o menys entre les files 5 i 9. El sector de files que teníem al davant és el popularment conegut com a sector del bótox, on els estiraments i implants resplendeixen a la cara d'aquests espectadors.

El concert anava avançant, i abans dels bisos, tres persones de l'esmentada fila van començar a marxar. Jo vaig pensar que segurament tenien les mongetes al foc, i les havien d'anar a treure. Al segon bis, una altra parella ens va deixar, aquests se'ls escapava el bus per anar al seu piset de la Mina. I quan ja només faltava el "Oh happy day", cinc desercions més, segurament devien fer torn de nit a alguna empresa de neteja.

Però la meravella més gran que va aconseguir aquest grup va ser, fer aixecar dels seus seients els altres vint-i-dos integrants del sector bótox, fer-los ballar i picar, més o menys rítmicament de mans. Això sí que va ser un gran èxit.

La castanyera Esther.

Avui nens i nenes, nois i noies, fadrins i fadrines, us explicaré un conte. Per tant seieu-vos a terra fent una rotllana i presteu atenció.

Vet aquí una vegada no molt lluny d'aquí, (bé, de fet no era gens lluny d'aquí, era aquí mateix), hi vivia una castanyera a qui tothom li deia Esther (de fet, tothom li deia Esther perquè era el seu nom). La castanyera Esther torrava cada any les castanyes i les portava als seus amics del poble, amb l'alegria i simpatia que la caracteritzava. I tothom reconeixia que aquelles eren les castanyes més bones i ben torrades que mai havien tastat.

Però un any la castanyera Esther es va enamorar, i anava distreta pels carrers, places i pàrkings del seu poble sense recordar que s'havia d'encarregar de comprar la matèria prima per portar les castanyes als seus amics i amigues. I quan per fi ho va recordar, ja era tard, doncs els llocs on en podia comprar ja eren tancats, i fins i tot els altres castanyers de la competència ja havien marxat a les seves cases a celebrar-ho amb les seves famílies.

Però la castanyera Esther, espavilada com era, va buscar un recurs perquè la festa no fos deslluïda, i fou d'aquesta manera que aquell any la seva colla va menjar panellets amb cacauets.

I vet aquí una castanya, vet aquí un panellet, que aquest conte ja està fet.