Ja ho podem dir en veu clara i alta: S'ha acabat la crisi. Ja ha passat aquest període fosc, on quasi tots hem reculat economicament i on els disgustos han sovintejat. Ja podem respirar tranquils, així no es podia viure, ....tot i que la part menys bona de la notícia és, que això és el que ens queda i ens haurem d'adaptar amb els ingressos i despeses que ara mateix tenim, i queda clar que haurem de canviar els hàbits actuals.
Haurem de canviar les vacances a aquells indrets paradisíacs, per anar a berenar al Pati de l'Ós, l'anar a un concert a Perelada, per escoltar i ballar sardanes a l'audició del diumenge al Passeig de Marc. L'excursió amb tota la canalla a Port Aventura, per anar als gronxadors dels Pins. Haurem de tornar a brindar amb Delapierre o Rondel i deixar-nos de Brut Natures. I en lloc de fer un viatge trans-oceànic, anirem a visitar el llac de Banyoles amb la carpa Ramona (que pesa 60 kg. i te 15 anys...., o pesa 15 kg. i té 60 anys?). En lloc d'anar a Suissa anirem a Sant Miquel del Fai, i en lloc de fer un creuer, llogarem un dia a l'estiu un patí de platja i farem una volta amb la família per visitar la costa calellenca.
I si així ho fem, no caurem en cap depressió ni fustració, doncs a la majoria de gent d'aquí, d'aquesta manera els nostres pares ens van criar.
Sembla una condemna, però ja han passat tres anys i un dia des que em vaig animar a engegar aquest blog. I com cada any he fet un petit repàs de tot el que he escrit. I m'ho he passat bé. I he fet noves promeses de com vull que sigui el blog: més entrades, més imaginació, més diversitat, i .....collons, no parlar tant de mi, i més de tots vosaltres i tot el que passa per aquest poble. I segur que l'any vinent, com cada any, m'adonaré que no ho he aconseguit, però em faré noves propostes per intentar millorar.
I ara perquè veieu que no us enganyo us deixo amb un petit avanç dels propers títols de la nova programació:
Duets.
El racó d'en Lin
Marató 2011
Cap de setmana, .....per descansar ?
Alfred i la càmera màgica
A la platja
Més recomanacions literàries de Sant Jordi
Alguna cosa de la Half Challenge
Ara m'agradarà veure com m'ho manego per fer posts amb els títols que us he donat.
Ahir vaig anar al Liceu per primera vegada. L'espectacle no era dels que normalment s'hi fan a aquell recinte, però va ser, també, d'una magnífica qualitat. Estàvem ubicats a la llotja 28, a l'alçada de platea i més o menys entre les files 5 i 9. El sector de files que teníem al davant és el popularment conegut com a sector del bótox, on els estiraments i implants resplendeixen a la cara d'aquests espectadors.
El concert anava avançant, i abans dels bisos, tres persones de l'esmentada fila van començar a marxar. Jo vaig pensar que segurament tenien les mongetes al foc, i les havien d'anar a treure. Al segon bis, una altra parella ens va deixar, aquests se'ls escapava el bus per anar al seu piset de la Mina. I quan ja només faltava el "Oh happyday", cinc desercions més, segurament devien fer torn de nit a alguna empresa de neteja.
Però la meravella més gran que va aconseguir aquest grup va ser, fer aixecar dels seus seients els altres vint-i-dos integrants del sector bótox, fer-los ballar i picar, més o menys rítmicament de mans. Això sí que va ser un gran èxit.
Ahir vaig córrer la part de marató de la Challenge, i no sé si és un tic de l'edat, però crec que vaig fer una marató rotllo inserso. Vaig començar corrent amb un entusiasme brutal, però quan vaig veure aquelles taules de begudes i menjar, i tot gratis, em vaig començar a atipar de aigües, coca-coles, begudes isotòniques, taronges, plàtans, gels energètics i tot el que m'anaven donant.
Amb la panxa plena vaig seguir corrent, però cada 5 kilòmetres es repetia l'escena i jo no me'n podia estar. Només faltava que hi hagués ball a les postres. Però el veritable ball, el gran espectacle de llum i color el vaig trobar a la grada de meta amb tots els crits que feia el públic.
I anava fent voltes, i m'anava trobant amb taules de tiberi, ...i gratis, i jo no sabia dir que no, però no contava que amb els saltets i tota la barreja que havia empassat em van venir unes cagarines espectaculars. Sort que la noia del càmping em va deixar passar a descarregar, que si no li hagués deixat un regalet allà a l'entrada.
I més kilòmetres, i el cansament s'anava acumulant, per arribar a l'apoteosi de l'arribada, on vam entrar tots tres agafats de la mà.
I després ja podíem parlar de batalles, d'on ens feia mal, que si aquell o l'altre es trobava bé i ens van donar dos regals: la samarreta finisher i la medalla. A mi m'hagués agradat més dos regals típics d'excursió Inserso: la garrafa d'oli de 5 litres i la llauna de tonyina de 2 kg.
Dissabte a la tarda hi ha la manifestació per protestar sobre la sentència sobre l'Estatut, i tinc un gran dilema sobre què faré. No sé si posar-me al grup que portarà la pancarta dient "Som una nació, nosaltres decidim", o al grup que proposa el president Montilla encapçalat per una senyera sense cap inscripció.
Finalment, ja ho tinc clar, seguiré una estona als de Som una nació i després m'afegiré amb els de la senyera, però com que soc molt independentista em penjaré una estelada al coll. I ja que hi sóc, vull reivindicar la construcció de la nova escola pels meus fills, i m'enganxaré un adhesiu que posi "Salicrú, escola nova ja". Ah, no em puc oblidar l'estat lamentable de l'aigua de marc, portaré un cartell que digui " I la depuradora, quan?". Vull ser solidari amb els funcionaris que han patit una retallada al seu sou, m'escriuré al front " Sous dignes". I també "Catalunya lliure de peatges", i "Cap agressió sense resposta". I pensant-ho bé, també vull donar suport a la selecció espanyola per la final del mundial ( cap i a la fi, tots són del Barça) i em vestiré amb la samarreta "roja" amb una bandereta, evidentment constitucional, penjada a l'espatlla, tot tocant la vuvuzela.
I així, estic segur que tots units amb un sol i únic objectiu, aconseguirem que el constitucional admeti el nostre Estatut.
Estem a la setmana del Madrid - Barça, la que uns diuen que és del clàssic, ( no m'agrada gens aquesta definició que s'han inventat ) i crec que ja és hora d'aclarir el motiu real de perquè el Barça va fer fora a l'Eto'o.
El departament d'investigació de Calçotada Connection s'ha posat a treballar durament i ha descobert noves dades que aclareixen tots els fets i que van motivar l'acomiadament d'un jugador que havia marcat 30 gols, i que va ser peça clau al Barça del triplet.
Comencem a relatar els fets: Mentre el Sr. Eto'o va estar jugant a Mallorca va fer molts bons amics, un d'ells l'ex-president balear Jaume Matas ,un senyor que ha tingut uns petits problemes amb la justícia, i com que no li va quadrar la caixa, li demanen 3 milions d'euros per eludir la presó. El Sr. Matas li va demanar ajuda a en Samuel per poder pagar la multa. Però com que el camerunés anava just de calés perquè s'havia comprat un Rolex i dos Hummer, va decidir denunciar al Barça perquè no li havia pagat la prima que li corresponia pel traspàs. I quina quantitat li reclama al Barça, doncs 3 milions d'euros.
S'acaba l'any, i és moment de fer balanç, com els resums que fan les teles, ràdios i diaris.
Aquest any ha sigut l'any de la crisi ( ningú n'havia parlat fins ara), i de les sis copes del barça. Sis copes sis, com els toros que es maten a una plaça una tarda de corrida. Sis, com les cordes d'una guitarra. Sis, com els ous que caben en mitja dotzena. Sis, com els gols que li va clavar el Barça al Madrid al Bernabeu.
Però em un àmbit més domèstic recordo aquest any que va començar amb una forta ventada i temporal al mes de gener. Després ja a la primavera vam disfrutar de la primera mitja marató Costa del Maresme, per ja preparar-nos cara al maig per la Half Challenge.
A l'estiu ens van venir a visitar els ciclistes del Tour de França, i vam comprobar que es pot desallotjar la platja de Calella en 5 minuts, amb l'amenaça de bomba que hi va haver per part d'algú que no tenia massa feina. També vam fer la prova de separar festa major i fira, i personalment no em va convèncer massa. I a l'octubre van venir un grapat de homes i dones a fer que ens sentissim orgullosos de ser calellencs, amb la Challenge....espectacular ......(espero que no la perdem)
I hem acabat l'any podent visitar el Far, i veient la Riera coberta.
La calor. Els mosquits, els tigre i els autòctons. La cançó de l'estiu. El "hauriem de netejar el parking i pintar l'habitació de la nena", Les meduses. Les insolacions. Les aglomeracions al carrer Esglèsia. Escoltar els últims èxits d'en Pep Xena. No poder dormir de xafogor. Els guiris que quan has aconseguit el son, entonen belles melodies nòrdiques a la teva finestra. Carinyo, ja has comprat la pintura?. No trobar lloc on estirar la tovallola a la platja. Papa fem un castell amb sorra, i després juguem a futbol allà dalt on cremen els peus. El cremar-te l'esquena i empastifar-te d'after sun. Masaje ?, quiere masaje?. El fer tres hores de caravana per anar a un lloc amb els mateixos problemes. El no tenir el goig de dir bon dia al teu cap durant tres setmanes. Notar la suor regalimant pel teu cos. Fer cua al xiringuito per aconseguir dinar cap a les cinc de la tarda. El despertar-te amb la sensació que ahir hagués sigut millor no prendre les dues últimes copes.
Diu un vell tòpic que els homes no sabem fer dues coses al mateix temps. Jo sempre he pensat que això era una mentida de l'alçada d'un campanar i és ben palés que sabem: mirar el futbol i beure cervesa, caminar i mastegar xiclet, tirar-nos pets mentre fem la migdiada, conduïr i fer burilles, i fins i tot treballar i pensar en el cap de setmana.
Però totes aquestes suposicions no son vàlides sense un bon experiment que ens doni uns resultats definitius per desterrar, d'una vegada per totes, aquesta llufa que ens han penjat. Aquests darrers dies, he volgut fer una passa endavant i m'he posat a prova. L'experiment consistia en fer dues activitats tan difícils com escriure en aquest blog i penjar fotografies a una pàgina flickr i les dues accions alhora.
El resultat, ....decebedor, no he aconseguit fer ni una cosa ni l'altra. Serà que potser les dones tenen una mica de raó? (La foto és de la poca feina que he fet aquests dies)
Un dia neixes i penses que ets molt feliç, però passa el temps i no tot és tan senzill. I més endavant et regalen una pilota i allò et fa super-feliç, però aquesta felicitat té data de caducitat. El dia que els Reis et porten una bicicleta, ets conscient que tens la felicitat eterna, però els gustos canvien i al cap d'un temps ja anheles coses diferents. I et fas gran i tens la primera novia i ara si que creus que no deixaràs ni un sol minut de ser feliç, però el temps et torna a la crua realitat. I un dia et compres el pis dels teus somnis, i creus que ja has tocat el sostre de la felicitat, però els problemes venes sols. I tens el teuprimer fill i això si que et dóna tot el goig del món, però tots sabem els problemes que també porten els nens. I un dia et jubiles i ets conscient que després de tants anys treballant, ara seràs molt feliç i podràs anar amb l'inserso a Benidorm, i tindràs temps per a tu, però malauradament la salut ja no és la que era i això et preocupa. I un dia et mors i penses que si tornessis a néixer, series tan feliç....
Uf, que difícil que és això de començar un any. Cal fer moltes coses per ser una bona persona. Per aquest any m'he fet quatre propostes que segur que compliré. Aquí les teniu, si creieu que me n'he deixat alguna, si us plau m'ho feu saber.
Fer més esport, aprendre idiomes, fer fotografies (maques si pot ser), i penjar-les a un canal web perquè tothom admiri la meva obra. Menjar més sà, llegir molts llibres, els clàssics i els contemporanis, deixar de fumar ( el dia 31 vaig començar a fumar per poder-ho deixar aquest any). També ser més sociable, anar al bar a fer la xerrada amb els amics, però beure només aigua perquè vull ser una persona sana, ja us ho he dit abans. Fer ioga per equilibrar-me, també vull tenir temps per jugar amb els meus fills, i amb la meva parella. Ser més solidari. Interessar-me per la política per poder criticar l'alcalde si cal. I anar a còrrer, còrrer molt, fer la marató, o si es pot l'Iron Man, i quedar dels 10 primers. I tocar la guitarra com el gran Pep Xena. I ballar sardanes cada diumenge al passeig de Mar. I anar a totes les conferències i actes culturals que es facin a la comarca. I anar al teatre, i també al cine a veure totes les estrenes. I tenir temps pels meus amics del facebook. I enviar mails guarros a les meves amistats. Un clàssic: anar al gimnàs. I comprar una mascota i treure-la dues vegades al dia per fer pipí i caca, i fer nous amics que també tinguin un gos. He d'anar a missa els diumenges. I anar molt a la platja per posar-me moreno i fer més goig a l'estiu. Vull també fer bricolatge. Ah, he de reformar el blog, i posar-hi entrades més brillants. I fer caminades pels indrets més inòspits de la geografia catalana. I viatjar per conèixer les meravelles del món. I treballar amb passió. Ui no ens oblidem de la familia, he de ser sociable. També vull cuinar receptes elaborades d'aquelles que surten a la tele i fan tan bona pinta. I per sobre de tot agafar-me la vida en calma per evitar l'stress.
Vaig anar a marc i després d'haver travessat la via del trenc, a l'alçada del bart el Paso, vaig veure uns guiris que anaven tan molls que caminàven rerescules, i fins i tot n'hi havia un que tirava les cuieretes del cafè pel cap de la gent. Allavores una senyora va trucar els empleiats, perquè portessin al cuartelillo a aquells sinvergüenses.
Si has entés aquest petit text a la primera, de ben segur que ets un CTV (Calella de tota la vida), i de fet és com realment i normativament hem de parlar tots els que ens sentim d'aquesta bonica població maresmenca. Perquè els CTV, no anem a la platja, anem a marc i veiem el trenc passar, i anem al bart i diem rerescules, cuiera, allavores, empleiat, cuartelillu i sinvergüensa, entre d'altres mots diferencials.
Per altra banda, si t'ha costat una mica entendre-ho, segueix-te esforçant que el teu treball valdrà la pena, ja ho veuràs, i al dia de demà serà impensable trobar feina sense el nivell C de Calellenc.
Per manca d'idees amb les que alimentar aquest blog, avui encetem una nova secció de la que espero que tingui una periodicitat regular.
Aquesta secció consistirà en l'analisi d'una obra musical popular, que per alguna raó no especificada , no ens hem parat mai a descobrir tot el missatge que l'autor ens volia transmetre, i amb aquest analisi i un posterior comentari de text poguem esbrinar tota l'essència que s'hi amaga dins.
I avui per començar una de les cançons més mítiques del panorama musical mundial: El jardin prohibido. i diu així:
Esta tarde estoy triste y tengo que decirte
que tu mejor amiga ha estado entre mis brazos.
Sus ojos me llamaban pidiendo mis caricias,
su cuerpo me rogaba que le diera vida.
Aqui a la primera estrofa en Sandro Giacobbe, expressa la seva tristesa i penediment davant uns fets que han passat fa poca estona, i és que ell, dèbil com és, s'ha liat amb la millor amiga de la seva nòvia. I d'entrada tots diriem, lleig fer-s'ho amb la millor amiga, però crec que és millor compartir les coses amb les amigues que no amb desconegudes. Per altra banda en Sandro al veure els ulls que li demanaven caricies i el cos que li pregava vida, va fer un acte solidari i m'atreviria a dir que amb molt sacrifici se la va beneficiar.
Comí del fruto prohibido dejando el vestido
colgando de nuestra inconsciencia.
Mi cuerpo fue gozo durante un minuto,
mi mente lloraba tu ausencia.
No lo volveré a hacer más, no lo volveré a hacer más.
En aquesta estrofa, ja ens comença a donar detalls de com va anar el tema, i ell per fer contenta a l'amiga de la seva xicota i de rebot a la seva xicota , va plorar, va menjar el fruit prohibit i es va penedir. Tot a canvi de què?, d'un trist minut de plaer. Una gran mostra de generositat davant les persones necessitades.
Pués mi alma volaba a tu lado
y mis ojos decian cansados que eras tú, que eras tú
Que siempre seras tú.
Lo siento mucho la vida es asi
no la he inventado yo.
Una de les parts més importants del tema, en Sandro li demostra que mentre feia la còpula amb l'amiga, ell realment estava amb ella, i no s'ha de sentir enganyada, doncs en ment i ànima l'estava estimant a ella. Tot això per culminar amb la gran frase de que la vida és així i ell no hi té cap culpa.
Siempre que me ha mirado a los ojos y cogido por mano
yo me he dejado llevar por mi cuerpo
y me he comportado como un ser humano
Lo siento mucho la vida es así
no la he inventado yo.
Aquí insisteix del sacrifici que ha hagut de fer, doncs sense ganes s'ha hagut de deixar anar, per arribar a fer coses que de ben segur no li venien de gust, inclús s'ha hagut de comportar com una persona perquè la vida és així.
Sus besos no me permitieron decir tu nombre, y el suyo si
por eso cuando la abrazaba me acordé de ti.
I per acabar ens explica l'assetjament que ha patit, doncs quan volia dir el nom de la seva xicota, no podia doncs l'amiga el petonejava, en canvi quan deia el nom de l'amiga aquesta el deixava de morrejar per sentir el seu nom en boca del seu amant. No obstant quan l'abraçava, en Sandro tenia un bell record de la seva promesa.
A partir d'aquí l'autor ens repeteix estrofes per fer-nos veure el mal rato que ha passat amb aquesta bitxa, i la meva conclusió és que jo d'ell aniria ara mateix als mossos d'esquadra i presentaria una denúncia a l'amiga de la seva xicota per assetjament i a la seva xicota per complice.
