Alfred i la càmera màgica

Vet aquí una vegada un vailet tot eixerit que s'anomenava Alfred. Un dia l'Alfred després de fer la seva tasca quotidiana, va anar a donar un volt per la seva vila del maresme. Anava tot content i xiroi quan de sobte es va trobar una càmera abandonada en una vorera. L'Alfred amb molta cura la va recollir, li va treure la pols i.....brrrrummmm, en va sortir un geni gran com un Sant Pau. El geni com ja és habitual en aquest gremi, li va dir que li concediria tres desitjos, i l'Alfred culé com era, li va demanar, efectivament, que el seu Barça guanyés la Copa, la Lliga i la Champions.

El geni amb un somriure als llavis li va dir que els tres desitjos eren molt fàcils de complir, i com que no va acabar cansat ni res de res, es va instal·lar dins del  cos de l'Alfred una temporada.

I des d'aquell dia l'Alfred era capaç de treure instàntanies fantàstiques de grans esportistes com Dani Alves, Pau Gasol o Kobe Bryant. I també de fer fotos de nanos que juguen a tennis taula, o atletes locals que corren la mitja marató, de jugadors amateurs de bàsquet o handbol, o de triatletes absolutament trinxats, i tots sortien com autèntics super-cracks del seu esport.
Fins i tot va aconseguir treure guapo a en Pedrito en una foto, ....això sí que és màgia.

I vet aqui una noia, vet aqui a un ninho, visiteu la pàgina d'en Dakinho

La castanyera Esther.

Avui nens i nenes, nois i noies, fadrins i fadrines, us explicaré un conte. Per tant seieu-vos a terra fent una rotllana i presteu atenció.

Vet aquí una vegada no molt lluny d'aquí, (bé, de fet no era gens lluny d'aquí, era aquí mateix), hi vivia una castanyera a qui tothom li deia Esther (de fet, tothom li deia Esther perquè era el seu nom). La castanyera Esther torrava cada any les castanyes i les portava als seus amics del poble, amb l'alegria i simpatia que la caracteritzava. I tothom reconeixia que aquelles eren les castanyes més bones i ben torrades que mai havien tastat.

Però un any la castanyera Esther es va enamorar, i anava distreta pels carrers, places i pàrkings del seu poble sense recordar que s'havia d'encarregar de comprar la matèria prima per portar les castanyes als seus amics i amigues. I quan per fi ho va recordar, ja era tard, doncs els llocs on en podia comprar ja eren tancats, i fins i tot els altres castanyers de la competència ja havien marxat a les seves cases a celebrar-ho amb les seves famílies.

Però la castanyera Esther, espavilada com era, va buscar un recurs perquè la festa no fos deslluïda, i fou d'aquesta manera que aquell any la seva colla va menjar panellets amb cacauets.

I vet aquí una castanya, vet aquí un panellet, que aquest conte ja està fet.