Diumenge vaig tenir l'oportunitat de seguir ,tan com vaig poder, la triatló. A dos quarts de vuit ja era a la sorra de la platja per veure com es tiraven a l'aigua, després les transicions, el tram de bicicleta i per acabar la marató. A mida que passaven les hores m'adonava del canvi que hi havia a les cares i als cossos de tots els participants.
Al vespre vaig anar a col·laborar a l'avituallament de Pineda. De set a quarts de nou vaig veure atletes molt trinxats, però que anaven fent més o menys dignament els kilòmetres. I a partir d'aquesta hora cada corredor era un poema, alguns encara mantenien el sentit de l'humor i s'enfotien d'ells mateixos, com en Morten de Noruega que em va assegurar que ell era un estúpid i no ho tornaria a fer més o en Jon que em demanava cava ja que era la última volta, i us asseguro que si hagués tingut una ampolla a mà, hauriem brindat. En James va tenir temps d'explicar-nos que era irlandès, que no anglès, i li vam contestar que l'enteniem perfectament. En Mariano ens va demanar un sac d'escombraries per fer-se una capelina, doncs al tros dels camps de Santa Susanna, a part d'haver-hi la penombra hi feia molt fred i al mateix temps li explicava a un altre atleta que ho havia après a l'exercit espanyol,.. jai tenologi. L'Eric de França és el que més patia, al anar a la última volta anava absolutament coix, i al tornar, coix i encorbat cap a un costat, però seguia sumant quilòmetres. I l'Eduardo de Mèxic, conscient que era l'últim es va parar a petar la xerrada una estona, va menjar plàtan amb nosaltres, para evitar los calambres, i ens va donar les gràcies per haver-lo esperat, com també ho havien fet al passar per última vegada tots aquests atletes que van necessitar una mica més que els altres per fer la triatló.
