El cul d'en Charly

Quan a Calella ens faltaven herois, quan la llegenda de la Llopa ja la teníem més que sentida, quan la història del "zorro" ja ens quedava molt lluny, quan ens quedàvem sense arguments per explicar als nostres fills o néts, hem tingut la bona notícia que hi ha un calellenc que està escrivint amb lletres d'or, i amb tatuatges, una nova pàgina de la història del nostre poble. I no està sol, l'acompanyen gent que escriu poesies a en Messi, gent que crida "Visca Catalunya" en un dels programes més rancis de la TV, i tot d'amics i clients que veneren la figura del nostre Charly.

I és que a Calella ja no som el cul del món, ......ara som el cul d'en Charly.

Manelmania

Els Beatles ja no estan de moda. En Michael Jackson ja està traspassat. En Giorgi Dann ja no omple auditoris amb la mateixa alegria que ho feia abans. Els fans de Raphael, ja s'han cansat de cantar les mateixes cançons de sempre.

Ara el que es porta són els Manel , totes les entrades de Calella ja estan exhaurides, la gent taral·leja les seves cançons tot passejant pel carrer Església. Els fans es vesteixen amb samarretes del grup i van amb guitarres diminutes. Els calellencs estem d'enhorabona, doncs el dissabte a la nit tots podrem gaudir de un dels grups més en forma del moment. 

Que tingueu una bona Festa Major.

El raco d'en Lin

El dia que tot passant pel Passeig Marítim de Pineda, vaig veure un local anomenat "El Racó d'en Lin", vaig pensar que s'havia de provar. I em vaig imaginar, amb aquest nom, la fusió de gustos catalano-orientals que es podrien degustar en aquell lloc. Em vaig veure menjant-me un chop suey de cargols, uns rollets de primavera amb carn d'olla, i un pa de gambes amb tomàquet

Aquest cap de setmana m'hi vaig acostar per encarregar taula per celebrar el dijous llarder. Volia tastar ,per exemple,  una truita d'aleta de taurò amb botifarra de serp. Vaig anar amunt i avall una bona estona, però no el vaig trobar, vaig  preguntar als vianants, però ningú em sabia dir què havia passat. I vaig acabar  deduïnt que la maleïda crisi s'havia emportat un local emblemàtic de les nostres comarques.

Ho haveu vist?....

Feliç Any Nou

La castanyera Esther.

Avui nens i nenes, nois i noies, fadrins i fadrines, us explicaré un conte. Per tant seieu-vos a terra fent una rotllana i presteu atenció.

Vet aquí una vegada no molt lluny d'aquí, (bé, de fet no era gens lluny d'aquí, era aquí mateix), hi vivia una castanyera a qui tothom li deia Esther (de fet, tothom li deia Esther perquè era el seu nom). La castanyera Esther torrava cada any les castanyes i les portava als seus amics del poble, amb l'alegria i simpatia que la caracteritzava. I tothom reconeixia que aquelles eren les castanyes més bones i ben torrades que mai havien tastat.

Però un any la castanyera Esther es va enamorar, i anava distreta pels carrers, places i pàrkings del seu poble sense recordar que s'havia d'encarregar de comprar la matèria prima per portar les castanyes als seus amics i amigues. I quan per fi ho va recordar, ja era tard, doncs els llocs on en podia comprar ja eren tancats, i fins i tot els altres castanyers de la competència ja havien marxat a les seves cases a celebrar-ho amb les seves famílies.

Però la castanyera Esther, espavilada com era, va buscar un recurs perquè la festa no fos deslluïda, i fou d'aquesta manera que aquell any la seva colla va menjar panellets amb cacauets.

I vet aquí una castanya, vet aquí un panellet, que aquest conte ja està fet.

Castanyada vs Halloween

Ja tinc les castanyes amb el tall fet, la paella foradada ja està a punt. Els panellets ja estan encarregats a la deliciosa Pastisseria Itchart, el moscatell ja reposa a les bodegues de casa, només falta fer un foc ben viu per torrar les castanyes i gaudir d'un bon vespre de tardor.

I ara em surt el nano i em diu que això de la castanyada està passat de moda, que el que mola és el Halloween, que es vol posar una capa negra i pintar-se la cara per anar a les cases a fer "truco o trato", i tenir una carbassa foradada amb una espelma a dins i que faci molta por.

No som res, estimats calçotaires, ja no som res.

Alegria, és festa major.

Ja ha arribat la festa major i proposo a les autoritats locals de tenir un nou patró: Sant Murphy. El poble de Calella li deu una devoció ja que els seus actes són i seran recordats pels més joves i els més vells de la vila.

Si com quasi cada any, fa un setembre amb altes temperatures i absència de pluja, Sant Murphy ens honora els nostres dies de festa i ens obsequia amb unes tempestes estupendes que faran que qualsevol acte programat quedi totalment deslluït.

Per tant, vilatans de Calella, cantem ben fort els goigs de Sant Murphy per intentar d'aquesta manera que agafi uns anys de vacances:

Oh Sant Murphy gloriós.

no ens toquis més els c...

que jo vull anar a ballar,

i el paraigua vull deixar.

Pretemporada

Ja hi tornem a ser. Després d'unes setmanes sense futbol, comença la pretemporada. I el nostre Barça sembla que ens tornarà a il·lusionar i a oferir títols de tres en tres o de sis en sis.

Per començar la temporada, hem jugat el primer torneig a l'stage que s'ha fet per terres sudafricanes, i pel que sembla ha anat força bé, perquè el Barça, jugant amb el porter reserva i tres o quatre jugadors del Barça Atlètic ha guanyat la final amb un gol de l'Iniesta, que està entrenant per superar les lesions de la temporada passada. A la banqueta no hi era en Pep Guardiola, que ha preferit quedar-se fruint de l'estiu català, i al seu lloc hi ha enviat l'entrenador del cadet B, que tothom diu que és germà de Super Mario Bros.

I ara a seguir entrenant per aconseguir el títol més preuat del firmament futbolístic, que com ja sabeu és el trofeu Joan Gamper.

Aplec de Calella

Diumenge serà el primer aplec en tota la meva vida al que no podré assistir. I em sap greu. Des que tinc us de raó, ( bé, això no és cap referència, ja que no sé si n'he tingut mai ) he assistit a tots els aplecs a una hora o altra. I aquest any per una trobada de cap de setmana d'aquelles que s'ajorna diverses vegades, de les que ara no em va bé a mi i ara no li va bé a l'altre, s'ha quedat per fer la sortida el dia de l'aplec.

Jo no hi seré, però segur que tot anirà com sempre. Perfectament organitzat per la gent de l'Agrupació Sardanista, serà un any més la referència al món de la sardana. I no hi faltarà el senyor que porta un munyoc de papers a la mà, i els deixa al mig de la rotllana abans per ballar. També hi seran els dos germans de braços gruixuts, la senyora d'espardenyes de beta i faldilla estampada, i els de la colla del setze, que estan entre l'exotisme i el frikisme i que intenten lligar a alguna mossa tot ballant sardanes. A la tarda podreu trobar alguns ex-Vallderoure, demostrant que encara retenen el seu art i aquí s'hi afegiran alguns polítics locals que ens faran veure que no han progressat gens dansant des de l'any passat.

I perdut al mig de la muntanya, el diumenge a dos quarts de set, connectaré el meu ipod i posaré Record de Calella a tot volum i em posaré a ballar amb qui sigui, perquè el primer diumenge de juny s'ha de celebrar.

Tinc 43 àpats de Nadal

Com es nota la crisi. Aquest any he vist reduïda drasticament la cel·lebració del Nadal per part de les empreses i entitats en les que formo part.

El sopar de pares de la classe del nen, el berenar de pares i mares de la classe de la nena, el de la coral, el sopar del grup d'amics de l'escola, el de l'associació de veïns, el de la colla de quan en teníem vint, el del grup d'esplai, el de l'AMPA, el dels que anem a fer el partidet el dimecres, el de després d'inaugurar el pessebre, el d'amics de facebook (virtual), el berenar de la guarderia de la neboda, el d'aquí i el d'allà, el d'això i el d'allò.... I el que més mandra fa: el sopar d'empresa.

I tots, absolutament tots, amb el seu regal d'amic invisible. Si us plau, us estimo molt a tots, però no vull tenir més amics invisibles, us vull veure a tots. No vull que em regaleu cap més cosa inútil, amb un pressupost de 6 euros. No vull trencar-me el cap pensant un regal per un company al qual no tinc ganes de regalar-li res, ni ell, segurament, té ganes de regalar-me res a mi.

Ja he fet el pessebre.

I m'ha quedat molt bonic....Però quan m'hi he acostat i degut a aquesta bonança climàtica, m'he adonat que les figuretes estaven suant, i m'he decidit a aplicar canvis per actualitzar l'escena.

A Sant Josep, que molt abrigat anava, l'he substituït per un windsurfista catxes, la Mare de Déu per una Barbie amb bikini, el nen Jesús l'he deixat tal com estava, però l'hi he retirat la palla del voltant que tan l'escalfava. Al bou i la mula els hi he donat vacances i al seu lloc s'hi han instal·lat mosques i mosquits. Els pastors amb les seves samarres de llana els he vestit de guiris amb samarreta o sense, però tots amb l'esquena cremada pel sol i olor d'aftersun. He tret les ovelles i he posat dofins del Marineland i per acabar he canviat els grups de pastors amb fogueres, per colles de gent amb poca roba i prenent-se canyes als xiringuitos.

I una última reflexió se m'ha acudit:

Si segueix aquest clima estiuenc, quin sentit tindrà la banyada nadalenca. Serà un acte heroic d'una colla de valents que gosen a banyar-se al mes de desembre o serà un recurs per fer-nos passar la calor que tindrem.

Romeria a Montserrat

En aquell temps, uns quants pel·legrins anàven a venerar pels volts de Tots Sants a la seva Verge. En perfecta harmonia pujaven feliços i joiosos a Muntanya Santa, gràcies a la gran coordinació de l'apòstol Pertegas, que era seguit per una bona colla de deixebles.

Però un any els reuní i els digué:

- Oh deixebles meus que sempre m'heu seguit amb correcció, que heu anat a les matines i a sentir el virolai i fins i tot als vespres, escampeu la vostra alegria per estar tant a prop de la nostra Verge de Montserrat, feu les vostres ofrenes i prediqueu-ho amb joia a tot hora per tota la muntanya.

Els deixebles van córrer a complir tan sàvies paraules i portaren ciris, flors i per demostrar la seva felicitat, alguna ampolla de whisky i unes cartes de póker. Fruit d'aquest goig, a altes hores entonaven bells càntics populars per tots els racons del lloc sagrat. Fins i tot hi havia una colla que portaren ous, moltes dotzenes d'ous, per fer ofrena a la patrona, i tot que aquesta colla era anomenada la del bàsquet, l'emoció i nervis que tenien per portar els seus presents a la verge no els permeté fer-ho amb destresa que se'ls suposava i els ous quedaren escampats per cel·les, la plaça i el cap d'algun pel·legrí que per allí voltava.

Astèrix a la fira

Estem a l'any 2009 dc, tota la fira esta ocupada....Tota? tota no. Un grup irreductible d'amics i voluntaris de l'hospital resisteixen encara i sempre a l'invasor.

Cada any igual, sempre hi ha un poble que intenta envair l'essència de la fira. Un any els gallecs i volien, clar, imposar-nos el pop a la gallega. Un altre el poble d'Escocia i volien emborratxar-los a tots de whisky. Després els bascos que ens volien fer tastar el marmitako. I l'últim any els italians que tan si com no, ens volien fer empassar pizza.

Enguany un grup de xilens intenta atacar el vermut de la fira i vol sotmetre al tradicional vermut a l'almeja xilena i la seva salsa.

Però el druida Vidàlix desconfia d'ells i ven els tiquets i torna el canvi amb precisió. El cap Puigix organitza el grup per poder atendre les onades de clients que rebran.

- Pedrètix, prepara les safates

- Les olives, cal posar olives. Pedemóntix, corre a obrir una llauna.

La Llopartix i l'Aragonèssix, atenen una munió de gent que ve per la banda del bar rodó, i Nesplérix i Juhanuixix, vigilen la reraguarda perquè no falti de res.

I mentre en Rierix posa el vermut dins els gots, la Gallífix ja ha tirat la salsa Espinaler a vuit vermuts. Mentre, el client Cóquix demana més vermut.

- No, tu no Cóquix que quan eres petit vas caure dins la cassola de vermut.

I se'n va enfadat, per no poder tastar més vermut, però feliç perquè han aconseguit un any més la victòria.

Castellers de Calella

Benvolguts vilatans, estic que no sé el que em passa. Us vinc a donar una bona nova que us deixarà a tots palplantats i fins i tot garratibats. I és que dissabte, dia de la Mare de Déu d'agost, es fundà a la bonica població costanera de Calella, la primera colla castellera aquàtica de Catalunya. Què dic de Catalunya, del món sencer.

La colla, després d'un gran debat, es dirà Els pops de Calella, i farà la seva presentació davant del seu públic la diada de Santa Tecla, dia de la nostra festa major.

De moment la colla és modesta en els seus objectius i per aquest any aspira a fer castells de dos o tres pisos, i és que ara mateix ens falten castellers de la pinya, el folre, les manilles i algun anxaneta valent que vulgui pujar més amunt. Ah i també ens falten grallers, doncs desde el folre anem taral.lejant la melodia castellera, i cantar i aguantar és molt cansat.

Tot i que el públic assistent es pensava que, com que només aixecàvem un pis, erem una colla sardanista, tenim molta il·lusió, i sabem que els èxits no tardaran a arribar, i aviat podrem fer el 8 de 2, el 15 de 2, i fins i tot el 6-49.

el concurs

Estrenem nova secció per fer el blog més interactiu, participeu si us plau.

A la bonica població d'Arenys de Mar es cel.lebra cada 6è dijous d'agost la festa de la riera brava, on tots els veïns i veines de la vila, llencen galledes d'aigua a la riera fins que es desborda. Els fadrins més agosarats s'hi tiren en cotxe i fan regates. Els que aconsegueixen arribar al port dalt del cotxe, reben una rebolcada d'aigua, un parenostre i son nomenats "Ciutadans de Synera".

A la frase:

• Quan en Paco va tirar el Supermirafiori a la riera, es va enterar que l'airbag no servia per flotar, ni tampoc de muñeca inxable.

Ens podries dir quins barbarismes hi ha.

Entre els guanyadors es sortejaran dues entrades per veure la mitja marató Costa de Barcelona -Maresme, del dia 15 de març, concretament a una cantonada de l'Avinguda Hispanitat.

M'ha tocat

En un poble no molt lluny d'aquí, hi ha un costum molt antic, en que uns dies abans de Nadal, surt l'home i la dona més grassos del poble, i intenten tocar a la gent. Els que son tocats es posen molt contents mentre els altres vilatans diuen: "mira a aquest li ha tocat la grossa" o també: "a esta le ha tocado el gordo". Tot seguit, els afortunats, van a comprar una gaveta i un sac de ciment perquè quan arribin les teles i ràdios i els preguntin què faran ara, puguin contestar: "doncs taparé forats". I ràpidament es posen a la feina i tapen tots els forats que hi ha pels carrers de la vila. No cal dir que el més content és el batlle, doncs s'estalvia una pasta considerable en arranjament de carrers.