Fer una challenge cansa molt. Al matí t'has de llevar ben d'hora, despertar la teva parella, la teva filla i intentar, també, despertar el fill. No tot s'aconsegueix, i després d'un quart d'hora d'intents decideixes que n'hi haurà dos que no seran finishers, ja que no podran ser ni beginers.
Després toca aconseguir un bon lloc entre la gentada que vol veure la sortida al mar per intentar veure algun amic que ja està a punt de començar. Això inclou aixecar la teva filla a les espatlles, amb la consecuent contractura que encara arrossego.
I ja arriben nedadors, ara ja correm per la sorra per no perdre detall de la primera transició. Quan ja en tenim uns quants de vistos, cap a l'estació per seguir les primeres bicicletes, per tot seguit anar fins la curva del far a deixar la veu quan en veiem algun del Team Calella.
Però, com passa el temps, el primer ja està a punt d'arribar. Toca afanyar-nos per aclamar el vencedor. Quan ja passa aquest moment ens movem al cementiri per alternar bicicletes i carrera a peu. Per més tard tornar a la recta d'arribada per veure els amics finishers i finalment poder dinar cap a tres quarts de quatre.
Resultat: Contractura a l'espatlla, insolació i afonia. Crec que a l'any vinent aniré amb els amics del Pa, vi i moltó a menjar botifarra amb allioli.
