Al Liceu.

Ahir vaig anar al Liceu per primera vegada. L'espectacle no era dels que normalment s'hi fan a aquell recinte, però va ser, també, d'una magnífica qualitat. Estàvem ubicats a la llotja 28, a l'alçada de platea i més o menys entre les files 5 i 9. El sector de files que teníem al davant és el popularment conegut com a sector del bótox, on els estiraments i implants resplendeixen a la cara d'aquests espectadors.

El concert anava avançant, i abans dels bisos, tres persones de l'esmentada fila van començar a marxar. Jo vaig pensar que segurament tenien les mongetes al foc, i les havien d'anar a treure. Al segon bis, una altra parella ens va deixar, aquests se'ls escapava el bus per anar al seu piset de la Mina. I quan ja només faltava el "Oh happy day", cinc desercions més, segurament devien fer torn de nit a alguna empresa de neteja.

Però la meravella més gran que va aconseguir aquest grup va ser, fer aixecar dels seus seients els altres vint-i-dos integrants del sector bótox, fer-los ballar i picar, més o menys rítmicament de mans. Això sí que va ser un gran èxit.

La castanyera Esther.

Avui nens i nenes, nois i noies, fadrins i fadrines, us explicaré un conte. Per tant seieu-vos a terra fent una rotllana i presteu atenció.

Vet aquí una vegada no molt lluny d'aquí, (bé, de fet no era gens lluny d'aquí, era aquí mateix), hi vivia una castanyera a qui tothom li deia Esther (de fet, tothom li deia Esther perquè era el seu nom). La castanyera Esther torrava cada any les castanyes i les portava als seus amics del poble, amb l'alegria i simpatia que la caracteritzava. I tothom reconeixia que aquelles eren les castanyes més bones i ben torrades que mai havien tastat.

Però un any la castanyera Esther es va enamorar, i anava distreta pels carrers, places i pàrkings del seu poble sense recordar que s'havia d'encarregar de comprar la matèria prima per portar les castanyes als seus amics i amigues. I quan per fi ho va recordar, ja era tard, doncs els llocs on en podia comprar ja eren tancats, i fins i tot els altres castanyers de la competència ja havien marxat a les seves cases a celebrar-ho amb les seves famílies.

Però la castanyera Esther, espavilada com era, va buscar un recurs perquè la festa no fos deslluïda, i fou d'aquesta manera que aquell any la seva colla va menjar panellets amb cacauets.

I vet aquí una castanya, vet aquí un panellet, que aquest conte ja està fet.

Castanyada vs Halloween

Ja tinc les castanyes amb el tall fet, la paella foradada ja està a punt. Els panellets ja estan encarregats a la deliciosa Pastisseria Itchart, el moscatell ja reposa a les bodegues de casa, només falta fer un foc ben viu per torrar les castanyes i gaudir d'un bon vespre de tardor.

I ara em surt el nano i em diu que això de la castanyada està passat de moda, que el que mola és el Halloween, que es vol posar una capa negra i pintar-se la cara per anar a les cases a fer "truco o trato", i tenir una carbassa foradada amb una espelma a dins i que faci molta por.

No som res, estimats calçotaires, ja no som res.

Challenge marató

Ahir vaig córrer la part de marató de la Challenge, i no sé si és un tic de l'edat, però crec que vaig fer una marató rotllo inserso. Vaig començar corrent amb un entusiasme brutal, però quan vaig veure aquelles taules de begudes i menjar, i tot gratis, em vaig començar a atipar de aigües, coca-coles, begudes isotòniques, taronges, plàtans, gels energètics i tot el que m'anaven donant.

Amb la panxa plena vaig seguir corrent, però cada 5 kilòmetres es repetia l'escena i jo no me'n podia estar. Només faltava que hi hagués ball a les postres. Però el veritable ball, el gran espectacle de llum i color el vaig trobar a la grada de meta amb tots els crits que feia el públic.

I anava fent voltes, i m'anava trobant amb taules de tiberi, ...i gratis, i jo no sabia dir que no, però no contava que amb els saltets i tota la barreja que havia empassat em van venir unes cagarines espectaculars. Sort que la noia del càmping em va deixar passar a descarregar, que si no li hagués deixat un regalet allà a l'entrada.

I més kilòmetres, i el cansament s'anava acumulant, per arribar a l'apoteosi de l'arribada, on vam entrar tots tres agafats de la mà.

I després ja podíem parlar de batalles, d'on ens feia mal, que si aquell o l'altre es trobava bé i ens van donar dos regals: la samarreta finisher i la medalla. A mi m'hagués agradat més dos regals típics d'excursió Inserso: la garrafa d'oli de 5 litres i la llauna de tonyina de 2 kg.

Embarbussament

Amic/ga triatleta segurament ja deus estar a punt fisicament per la gran fita, però també cal que mentalment estiguis convenientment preparat. Per tant, si ets capaç de repetir el següent embarbussament mentre nades de la quarta a la cinquena boia, o quan giris per segona vegada al Masnou, o tot corrent pels camins de Santa Susanna, no dubto que assoliràs el teu objectiu de ser finisher.

Trenta-quatre triatletes trempats

entrenen per trobar el tresor,

mentre treuen en un tris tras,

grans trossos del seu treball.

Trenquen metres, els molt trapelles

tot fent trucs per entrenar,

com trons a tothom fan tremolar

els trenta-quatre triatletes triomfants.

Alegria, és festa major.

Ja ha arribat la festa major i proposo a les autoritats locals de tenir un nou patró: Sant Murphy. El poble de Calella li deu una devoció ja que els seus actes són i seran recordats pels més joves i els més vells de la vila.

Si com quasi cada any, fa un setembre amb altes temperatures i absència de pluja, Sant Murphy ens honora els nostres dies de festa i ens obsequia amb unes tempestes estupendes que faran que qualsevol acte programat quedi totalment deslluït.

Per tant, vilatans de Calella, cantem ben fort els goigs de Sant Murphy per intentar d'aquesta manera que agafi uns anys de vacances:

Oh Sant Murphy gloriós.

no ens toquis més els c...

que jo vull anar a ballar,

i el paraigua vull deixar.

Tornada al cole

Ja ha arribat el gran dia, ja estan a punt els llibres, les llibretes, el boli bic i la caixa de colors alpino, per anar tots joiosos al primer dia d'escola. La veritat és que ja en tenia ganes, doncs l'estiu, tot i ser macu, es fa llarg i les meves amigues i jo ja volem recuperar les activitats que fem al període escolar.

La meva millor amiga és la Catarina, és molt bona companya i totes dues riem molt. Amb la Maria Rosa també ens ho passem molt bé, tot i que a vegades és una mica xafardera. La que no aguanto gaire és l'Enriqueta, doncs sempre ens fa la punyeta, i l'altre del grup, la Valentina, sempre es queixa, però té molt bon cor. I entre ells el més guapo és en Joan, però en canvi el més simpàtic és en Ramon, ai... sempre està de broma. Tots plegats fem una bona colla, i com ja he dit teniem moltes ganes de tornar-nos a veure, i de jugar cada tarda al bingo i, tot berenant explicar les nostres petites malalties i les proeses dels nostres néts i nétes. Perquè ser iaia a les vacances escolars és la feina més dura del món.