El dit a l'ull

Estem a l'any 2036 d.C.

Ahir va fer 25 anys del començament dels fets que ens van portar a la situació on ara estem. Un entrenador de futbol va aconseguir el que no havien aconseguit ni partits independentistes, ni plataformes, ni governs de la Generalitat, aquest dit a l'ull va ser l'inici de la soberania pel nostre país.

Amb els fets del Camp Nou i farts de perdre nervis, partits i títols, van començar les mobilitzacions i campanyes des de Madrid,  per fer-nos fora de l'estat espanyol i d'aquesta manera aconseguir ser campions d'alguna cosa. Liderats per la caverna mediàtica, la central lechera i plataformes madridistes pro-independència de Catalunya  ens van donar la indepèndencia sense gaire esforç.

Per aquests motius els catalans, agraits com som, vam voler fer al Sr. Mourinho conseller en cap, cosa que ell va rebutjar, per això el vam fer sant: Sant Maurinho de l'ull viu i la seva imatge descansa i es venerada en un racó de la muntanya de Montserrat on els catalans anem a portar-li ciris, rams de flors i pilotes de futbol.

S'ha acabat la crisi

Ja ho podem dir en veu clara i alta: S'ha acabat la crisi. Ja ha passat aquest període fosc, on quasi tots hem reculat economicament i on els disgustos han sovintejat. Ja podem respirar tranquils, així no es podia viure, ....tot i que la part menys bona de la notícia és, que això és el que ens queda i ens haurem d'adaptar amb els ingressos i despeses que ara mateix tenim, i queda clar que haurem de canviar els hàbits actuals.

Haurem  de canviar les vacances a aquells indrets paradisíacs, per anar a berenar al Pati de l'Ós, l'anar a un concert a Perelada, per escoltar i ballar sardanes a l'audició del diumenge al Passeig de Marc. L'excursió amb tota la canalla a Port Aventura, per anar als gronxadors dels Pins. Haurem de tornar a brindar amb Delapierre o Rondel i deixar-nos de Brut Natures. I en lloc de fer un viatge trans-oceànic, anirem a visitar el llac de Banyoles amb la carpa Ramona (que pesa 60 kg. i te 15 anys...., o pesa 15 kg. i té 60 anys?). En lloc d'anar a Suissa anirem a Sant Miquel del Fai, i en lloc de fer un creuer, llogarem un dia a l'estiu un patí de platja i farem una volta amb la família per visitar la costa calellenca.

I si així ho fem, no caurem en cap depressió ni fustració, doncs a la majoria de gent d'aquí, d'aquesta manera els nostres pares ens van criar.

Carta a Sant Pere

                                                  
Excel·lentíssim Sr. Sant Pere
C/ Dels Cumulonimbus, 23
08333 El Cel de Dalt

Estimat Sr. Sant Pere

Em dirigeixo a vosté per fer-li una reclamació, com a màxim responsable, del temps que està fent aquest estiu. En aquest tros de món on vivim, ens agrada que els estius siguin assoleiats, calurosos i fins i tot amb un punt de xafogor, ens agrada anar a la platja, prendre cerveses a les terrasses, i comentar amb els nostres veïns que " no es pot aguantar tanta calor ". També volem que els estius siguin normals, que ens costi dormir, anar a fer cua a La Caixa per estar una estona fresquets, passar per davant l'area de Guissona perquè ens toqui el fred als peus, remullar-nos a qualsevol hora i qualsevol lloc.

En canvi, ja fa una temporada, d'ençà que el Sr. Clooney el va visitar i li va instal·lar una màquina de Nespresso a la porta del cel, crec que no està per la feina, i per aquest motiu el temps va descontrolat. Fa calor al mes d'abril, plou i fa fred al juliol...., i als humans ens agrada més el temps tradicional, el de calor a l'estiu i fred a l'hivern.

No li vull dir que no es prengui més cafès, però si en lloc de prendres el Volutto o el Roma, que son molt forts, ho provés amb els descafeinats, potser tot aniria millor.

Una abraçada plena de llum.
Atentament.

Ja tenim cançó de l'estiu

Avui dia de Sant Quirze i Santa Julita és un gran dia. Tot i  que Giorgi Dann sembla que ja s'ha jubilat, tot i que en Pep Xena fa temps que no treu cap nou èxit, els  amants de la cançó de l'estiu podem tornar a estar feliços. Mireu que m'ha arribat. 

Genials

Mileuristes

En aquest nostre pais, no fa pas massa anys, hi havia una raça, repudiada per la majoria, que era la dels mileuristes. Els mileuristes eren un grup social que patien les mofes i burles dels altres ciutadans ja que era gent pobra, molt pobra. Els veïns els evitaven per no barrejar-se amb xusma i els nens canviaven de vorera quan els veien passar. 

Però passà el temps i, vatua l'olla, als mileuristes, l'altra gent ja no els veia tant poca cosa, el seu status social augmentava a un ritme vertiginós, fins el punt que tothom s'hi acostava, eren l'orgull de les famílies, les iaies els volien com a néts i la canalla se'ls mirava embadalits doncs a final de mes tenien un sou.

I és d'aquesta manera que tots sabem, que no és més ric el que més té, ni el que menys gasta, sinó el que té una mica més que els altres.

Uai romaní truà puans, iunaitet kindon tri poins

Estic mirant el festival d'Eurovisió, i com cada any és estupendu. Els artistes canten amb aquella il·lusió d'aconseguir la victòria final, per fer-se un lloc al panorama musical. I el moment d'encara més extasi és el moment de els puntuacions. Surt el famoset de cada país donant els punts que otorguen a cada candidat:

Uai romaní, truà puans, iunaitet kindon tri poins. I els candidats votats, com és evident, estan molt feliços i salten d'alegria.

I em ve al cap una reflexió: no es podria fer per les eleccions municipals, un sistema híbrid 50 % de la clàssica elecció, i 50 % d'un sistema copiat del veredicte de Eurovisió?

M'intento explicar: que els candidats presentessin el seu programa, i una vegada escoltats tots, que cada entitat calellenca donés la puntuació, per exemple:

Per part de Foto Film: Barri: seven points, Candini : eight points......

El Pa i vi i moltó: Juhe, six points, Campoy, nine points......

Pel Tennis Taula: Gomez, ten points, Marchante, one point.......

Agrupació Sardanista: Candini five points, Juhe six points.....

I així amb totes les entitats calellenques.

Sóc conscient que això és raro de pebrots, però jo sóc una mica així,.....raro de pebrots

Alfred i la càmera màgica

Vet aquí una vegada un vailet tot eixerit que s'anomenava Alfred. Un dia l'Alfred després de fer la seva tasca quotidiana, va anar a donar un volt per la seva vila del maresme. Anava tot content i xiroi quan de sobte es va trobar una càmera abandonada en una vorera. L'Alfred amb molta cura la va recollir, li va treure la pols i.....brrrrummmm, en va sortir un geni gran com un Sant Pau. El geni com ja és habitual en aquest gremi, li va dir que li concediria tres desitjos, i l'Alfred culé com era, li va demanar, efectivament, que el seu Barça guanyés la Copa, la Lliga i la Champions.

El geni amb un somriure als llavis li va dir que els tres desitjos eren molt fàcils de complir, i com que no va acabar cansat ni res de res, es va instal·lar dins del  cos de l'Alfred una temporada.

I des d'aquell dia l'Alfred era capaç de treure instàntanies fantàstiques de grans esportistes com Dani Alves, Pau Gasol o Kobe Bryant. I també de fer fotos de nanos que juguen a tennis taula, o atletes locals que corren la mitja marató, de jugadors amateurs de bàsquet o handbol, o de triatletes absolutament trinxats, i tots sortien com autèntics super-cracks del seu esport.
Fins i tot va aconseguir treure guapo a en Pedrito en una foto, ....això sí que és màgia.

I vet aqui una noia, vet aqui a un ninho, visiteu la pàgina d'en Dakinho