dijous, 6 d’octubre de 2011

La quarta prova

Per ser un triatleta de veritat, s'ha de ser un bon nedador, un excel·lent ciclista i un expert corredor. Però això no és tot, cal tenir molta sensibilitat amb el públic que t'està animant, per això un lleuger somriure, una aixecada de celles, picar les mans ( sobretot als nens ), un gràcies, thank you o merci, un dit polze aixecat o un eufòric crit, són celebrats pel públic que ho està seguint.
Cal pensar que segurament, els aficionats, porten moltes hores al sol, anant amunt i avall i deixant-se la veu amb cadascun de vosaltres, i que no tindran ni medalla ni samarreta finisher. Per això l'únic premi que els queda és aquest petit agraiment.
D'aquesta manera vull felicitar a la gran campiona d'aquest any: la belga Bianca, que tot i quedar última de les noies pros, no va deixar de somriure cada vegada que cridàvem el seu nom i fins i tot aixecar acompassadament les dues mans cada vegada que passava pel seu nou club de fans. 
Ella sí que és finisher, és la nostra finisher.