dimecres, 15 de desembre de 2010

El negoci perfecte


És temps de crisi, no sé si ho havíeu sentit abans. Per això l'equip humà de Calçotada Connection vol proposar-vos la millor solució per superar la maleïda crisi. Si sou joves o no tan joves i emprenedors, llanceu-vos a muntar una botiga de l'amic invisible.
En aquestes dates assenyalades, tothom està implicat en uns quants regals d'amics invisibles. En fan els companys d'escola, el sopar d'empresa, els del club de petanca, la reunió de les iaies windsurfistes, la colla de quant en teníen 20, els ex-alumnes de macramé, els seguidors d'en Josmar, el club de fans d'en Pep Xena, el comitè organitzador de la missa de diumenge a les 11, els que no tenen facebook, els de l'agrupació de toreros independentistes, etc, etc, etc....
Tots aquests grups i molts més que em deixo fan el seu sopar de Nadal amb el corresponent regal d'amic invisible. Doncs faciliteu-los la feina i que tothom pugui anar a la vostra botiga de l'amic invisible i aconseguir aquell regal que no superi els 3, 5 o 10 euros en els casos més generosos.

dijous, 18 de novembre de 2010

Al Liceu.


Ahir vaig anar al Liceu per primera vegada. L'espectacle no era dels que normalment s'hi fan a aquell recinte, però va ser, també, d'una magnífica qualitat. Estàvem ubicats a la llotja 28, a l'alçada de platea i més o menys entre les files 5 i 9. El sector de files que teníem al davant és el popularment conegut com a sector del bótox, on els estiraments i implants resplendeixen a la cara d'aquests espectadors.
El concert anava avançant, i abans dels bisos, tres persones de l'esmentada fila van començar a marxar. Jo vaig pensar que segurament tenien les mongetes al foc, i les havien d'anar a treure. Al segon bis, una altra parella ens va deixar, aquests se'ls escapava el bus per anar al seu piset de la Mina. I quan ja només faltava el "Oh happy day", cinc desercions més, segurament devien fer torn de nit a alguna empresa de neteja.
Però la meravella més gran que va aconseguir aquest grup va ser, fer aixecar dels seus seients els altres vint-i-dos integrants del sector bótox, fer-los ballar i picar, més o menys rítmicament de mans. Això sí que va ser un gran èxit.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La castanyera Esther.


Avui nens i nenes, nois i noies, fadrins i fadrines, us explicaré un conte. Per tant seieu-vos a terra fent una rotllana i presteu atenció.
Vet aquí una vegada no molt lluny d'aquí, (bé, de fet no era gens lluny d'aquí, era aquí mateix), hi vivia una castanyera a qui tothom li deia Esther (de fet, tothom li deia Esther perquè era el seu nom). La castanyera Esther torrava cada any les castanyes i les portava als seus amics del poble, amb l'alegria i simpatia que la caracteritzava. I tothom reconeixia que aquelles eren les castanyes més bones i ben torrades que mai havien tastat.
Però un any la castanyera Esther es va enamorar, i anava distreta pels carrers, places i pàrkings del seu poble sense recordar que s'havia d'encarregar de comprar la matèria prima per portar les castanyes als seus amics i amigues. I quan per fi ho va recordar, ja era tard, doncs els llocs on en podia comprar ja eren tancats, i fins i tot els altres castanyers de la competència ja havien marxat a les seves cases a celebrar-ho amb les seves famílies.
Però la castanyera Esther, espavilada com era, va buscar un recurs perquè la festa no fos deslluïda, i fou d'aquesta manera que aquell any la seva colla va menjar panellets amb cacauets.
I vet aquí una castanya, vet aquí un panellet, que aquest conte ja està fet.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Castanyada vs Halloween


Ja tinc les castanyes amb el tall fet, la paella foradada ja està a punt. Els panellets ja estan encarregats a la deliciosa Pastisseria Itchart, el moscatell ja reposa a les bodegues de casa, només falta fer un foc ben viu per torrar les castanyes i gaudir d'un bon vespre de tardor.
I ara em surt el nano i em diu que això de la castanyada està passat de moda, que el que mola és el Halloween, que es vol posar una capa negra i pintar-se la cara per anar a les cases a fer "truco o trato", i tenir una carbassa foradada amb una espelma a dins i que faci molta por.
No som res, estimats calçotaires, ja no som res.


dimarts, 5 d’octubre de 2010

Challenge marató


Ahir vaig córrer la part de marató de la Challenge, i no sé si és un tic de l'edat, però crec que vaig fer una marató rotllo inserso. Vaig començar corrent amb un entusiasme brutal, però quan vaig veure aquelles taules de begudes i menjar, i tot gratis, em vaig començar a atipar de aigües, coca-coles, begudes isotòniques, taronges, plàtans, gels energètics i tot el que m'anaven donant.
Amb la panxa plena vaig seguir corrent, però cada 5 kilòmetres es repetia l'escena i jo no me'n podia estar. Només faltava que hi hagués ball a les postres. Però el veritable ball, el gran espectacle de llum i color el vaig trobar a la grada de meta amb tots els crits que feia el públic.
I anava fent voltes, i m'anava trobant amb taules de tiberi, ...i gratis, i jo no sabia dir que no, però no contava que amb els saltets i tota la barreja que havia empassat em van venir unes cagarines espectaculars. Sort que la noia del càmping em va deixar passar a descarregar, que si no li hagués deixat un regalet allà a l'entrada.
I més kilòmetres, i el cansament s'anava acumulant, per arribar a l'apoteosi de l'arribada, on vam entrar tots tres agafats de la mà.
I després ja podíem parlar de batalles, d'on ens feia mal, que si aquell o l'altre es trobava bé i ens van donar dos regals: la samarreta finisher i la medalla. A mi m'hagués agradat més dos regals típics d'excursió Inserso: la garrafa d'oli de 5 litres i la llauna de tonyina de 2 kg.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Embarbussament




Amic/ga triatleta segurament ja deus estar a punt fisicament per la gran fita, però també cal que mentalment estiguis convenientment preparat. Per tant, si ets capaç de repetir el següent embarbussament mentre nades de la quarta a la cinquena boia, o quan giris per segona vegada al Masnou, o tot corrent pels camins de Santa Susanna, no dubto que assoliràs el teu objectiu de ser finisher.

Trenta-quatre triatletes trempats
entrenen per trobar el tresor,
mentre treuen en un tris tras,
grans trossos del seu treball.

Trenquen metres, els molt trapelles
tot fent trucs per entrenar,
com trons a tothom fan tremolar
els trenta-quatre triatletes triomfants.


divendres, 17 de setembre de 2010

Alegria, és festa major.


Ja ha arribat la festa major i proposo a les autoritats locals de tenir un nou patró: Sant Murphy. El poble de Calella li deu una devoció ja que els seus actes són i seran recordats pels més joves i els més vells de la vila.
Si com quasi cada any, fa un setembre amb altes temperatures i absència de pluja, Sant Murphy ens honora els nostres dies de festa i ens obsequia amb unes tempestes estupendes que faran que qualsevol acte programat quedi totalment deslluït.
Per tant, vilatans de Calella, cantem ben fort els goigs de Sant Murphy per intentar d'aquesta manera que agafi uns anys de vacances:

Oh Sant Murphy gloriós.
no ens toquis més els c...
que jo vull anar a ballar,
i el paraigua vull deixar.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Tornada al cole


Ja ha arribat el gran dia, ja estan a punt els llibres, les llibretes, el boli bic i la caixa de colors alpino, per anar tots joiosos al primer dia d'escola. La veritat és que ja en tenia ganes, doncs l'estiu, tot i ser macu, es fa llarg i les meves amigues i jo ja volem recuperar les activitats que fem al període escolar.
La meva millor amiga és la Catarina, és molt bona companya i totes dues riem molt. Amb la Maria Rosa també ens ho passem molt bé, tot i que a vegades és una mica xafardera. La que no aguanto gaire és l'Enriqueta, doncs sempre ens fa la punyeta, i l'altre del grup, la Valentina, sempre es queixa, però té molt bon cor. I entre ells el més guapo és en Joan, però en canvi el més simpàtic és en Ramon, ai... sempre està de broma. Tots plegats fem una bona colla, i com ja he dit teniem moltes ganes de tornar-nos a veure, i de jugar cada tarda al bingo i, tot berenant explicar les nostres petites malalties i les proeses dels nostres néts i nétes. Perquè ser iaia a les vacances escolars és la feina més dura del món.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Mandra

A l'estiu tot fa mandra. Fa mandra, també, inspirar-se i trobar algun tema per escriure un post, ... o potser la materia gris ha anat de vacances al dit gros del peu i evidentment, en el seu merescut període vacacional, no pots demanar-li que tingui idees brillants per mantenir actualitzat el blog.
Arribats a aquest punt podem optar per fer com fan les teles, omplir l'estiu amb reposicions de els programes més destacats emesos durant la temporada regular, i així us podria proposar que repasséssiu:
Però com que soc molt treballador, he trobat aquesta coseta a Can Youtube que és molt fresca i estiuenca.



dijous, 29 de juliol de 2010

24 hores de basquet


Quants records em porten les 24 hores, cada any a l'acostar-se el dia, em passen pel cap un munt de coses que passàvem aquest cap de setmana.
Com el record dels germans francesos de raça negra que venien a jugar en les primeres edicions i que eren autèntics cracks, uf, fins i tot feien el "mate". Després ja ficats en l'adolescéncia, el dissabte a la tarda pujàvem a la pista i paràvem tendes de campanya al pati de La Minerva per poder dormir a la nit,..... bé, a intentar dormir. Una mica més grans ja ens vam adonar que si barrejàvem el cansament d'haver jugat, amb una mica d'alcohol, les grades del pavelló es convertien en un comodíssim llit, i no calia portar tanta infrastuctura. Aquests anys els finals de festa que muntàven la gent del Sake eren memorables, com el partit dels jugadors del Jace, o el partit entre ballarines i monstres.
Quan va tocar organitzar a la nostra colla, vam instaurar la revetlla i el partit de seleccions. Quantes hores reunint-nos a La Fusta, per quadrar horaris, el color de les samarretes, trobar arbitres, i fer-hi caber l'equip d'en Barceló que s'apuntava dos dies abans i li dèiem aquest any t'ho permetem, però l'any que ve no us admetem si us apunteu fora de plaç. Evidentment, l'any següent es tornava a apuntar dos dies abans i havien de restructurar els equips.
I des de fa uns anys podem veure els nostres petits fent un interessant show d'habilitats esportives i musicals i també m'adono que cada any que passa, costa més posar la pilota dins d'aquell cèrcol.

divendres, 23 de juliol de 2010

39 flors

39 flors, 39 somnis, 39 petons, tots els botons,...........potser trenta-nou?

dimecres, 14 de juliol de 2010

Pretemporada


Ja hi tornem a ser. Després d'unes setmanes sense futbol, comença la pretemporada. I el nostre Barça sembla que ens tornarà a il·lusionar i a oferir títols de tres en tres o de sis en sis.
Per començar la temporada, hem jugat el primer torneig a l'stage que s'ha fet per terres sudafricanes, i pel que sembla ha anat força bé, perquè el Barça, jugant amb el porter reserva i tres o quatre jugadors del Barça Atlètic ha guanyat la final amb un gol de l'Iniesta, que està entrenant per superar les lesions de la temporada passada. A la banqueta no hi era en Pep Guardiola, que ha preferit quedar-se fruint de l'estiu català, i al seu lloc hi ha enviat l'entrenador del cadet B, que tothom diu que és germà de Super Mario Bros.
I ara a seguir entrenant per aconseguir el títol més preuat del firmament futbolístic, que com ja sabeu és el trofeu Joan Gamper.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Què hem de fer?


Dissabte a la tarda hi ha la manifestació per protestar sobre la sentència sobre l'Estatut, i tinc un gran dilema sobre què faré. No sé si posar-me al grup que portarà la pancarta dient "Som una nació, nosaltres decidim", o al grup que proposa el president Montilla encapçalat per una senyera sense cap inscripció.
Finalment, ja ho tinc clar, seguiré una estona als de Som una nació i després m'afegiré amb els de la senyera, però com que soc molt independentista em penjaré una estelada al coll. I ja que hi sóc, vull reivindicar la construcció de la nova escola pels meus fills, i m'enganxaré un adhesiu que posi "Salicrú, escola nova ja". Ah, no em puc oblidar l'estat lamentable de l'aigua de marc, portaré un cartell que digui " I la depuradora, quan?". Vull ser solidari amb els funcionaris que han patit una retallada al seu sou, m'escriuré al front " Sous dignes". I també "Catalunya lliure de peatges", i "Cap agressió sense resposta". I pensant-ho bé, també vull donar suport a la selecció espanyola per la final del mundial ( cap i a la fi, tots són del Barça) i em vestiré amb la samarreta "roja" amb una bandereta, evidentment constitucional, penjada a l'espatlla, tot tocant la vuvuzela.
I així, estic segur que tots units amb un sol i únic objectiu, aconseguirem que el constitucional admeti el nostre Estatut.

dimarts, 29 de juny de 2010

Dels blocs a les xarxes socials


Divendres hi haurà el quart sopar de la Llopasfera, aquest any precedit per una xerrada sobre blocs i xarxes socials. Al sopar de l'any passat vaig detectar que com que alguns no ens coneixíem, perdíem un temps preciós en presentacions i en explicar-nos les nostres feines, aficions i/o preocupacions.
Per estalviar aquest temps, m'he permès la llicència de fer una petita descripció de tots els participants que som, de moment, al sopar de divendres, i així poder entrar en diàleg des del minut 1.

Saül Gordillo: De petit volia ser Superman, per això es va fer periodista. Després va veure que els calçotets per sobre els pantalons ja no estaven de moda.
Christian Negre: Es fa el xulo perquè sap molt sobre ordinadors, xarxes, i altres tonteries d'aquestes, però la veritat és que no sap el nom de tots els jugadors del Barça. Això és gravíssim.
Gabriel Martí: Parla raro, com a bon informàtic que és, però arregla els ordinadors donant copets, 3 en 1 i cinta aïllant.
Quesito Rosa: En saben un munt sobre cinema. Per això tenen la mateixa teoria que jo: "Torrente" és molt millor el llibre que la pel·lícula.
Josep Barri: Un dia es va anar a comprar un violí i n'hi van vendre un d'una talla massa gran, aquell dia va decidir que tindria sempre les aplicacions més petites i modernes al seu ordinador.
Montserrat Candini: Vol presentar una esmena al senat per aclarir perquè en el vol Barcelona Madrid, s'explica el funcionament de l'armilla salvavides.
Miquel Perez: De petit l'obligaven a berenar galetes Principe, i no li agradaven gens. Des d'aquell dia va decidir fer-se republicà.
Josep Maria Juhé: Vol plantar enciams al carrer Església,... quan tothom sap que les escaroles son més adequades pel clima calellenc.
Carme Guri: Fa els dissenys amb Dacs, encara no ha descobert que els Plastidecor no taquen tant.
Quim Lloret: És l'autor de l'acudit: "Ha visto Mistetas,.....no pero me gustaria verlas". Però al seu dia no el va registrar a la propietat intelectual. Si ho hagués fet, avui amb el que cobraria de drets d'autor, seria més ric que en Bill Gates i en Fèlix Millet junts.
Lorena Sanchez: Li copia els dibuixos a la seva filla, però no és tan polida amb els gomets com la nena.
Josep Torres: Cada dia recita Espriu des del balcó de casa seva, per fer-ho es posa una samarreta de "la Roja".
Pilar Mas: Per deformació professional, fa signar tot el que es diu en un paper. Diuen que el contracte de la família Messi en un tovalló de paper, va ser gràcies a ella.
Dolors Lieury: La seva màxima ambició es presentar un Salvame de luxe a Maresme Digital, per això vol engegar una campanya que digui: Calellencs feu-vos el salt.

diumenge, 20 de juny de 2010

Marxa nocturna i mullada de Calella


A Calella després del gran èxit de la triatló, ja no sabem fer les coses d'una en una. Ens agrada tant aprofitar el temps, que hem agafat el tres com a número ideal per fer les nostres activitats.
Una bona prova la tenim en la marxa nocturna, a partir d'ara "marxa nocturna mullada" que consisteix en fer una marxa, mullar-se i al passar per la riera esquivar obstacles en forma de la trobada de bestiari.
El segon exemple l'hem tingut aquesta tarda. Els que hem gaudit d'un magnífic concert d'opera, no hem volgut conformar-nos en fer una sola activitat i hem optat per sentir a l'hora, un concert de pluja sobre la teulada de l'envelat i també una banda de guiris que no sé d'on sortia, però tot barrejat, aconseguia una tri-harmonia que ha fet la delícia de tots els espectadors.
I és que ja ho deien fa un temps: 3 és un número màgic.

diumenge, 13 de juny de 2010

Qualsevol nit pot sortir el sol

Ahir vaig decidir recuperar la meva faceta kumbaià. D'entrada vaig afinar la guitarra, vaig cridar els meus fills, i els vaig dir: Fills meus, escolteu quina cançó més ferma. Estic segur que xalareu de valent.
I em vaig posar a cantar:

Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha una lluna que fa llum.
Els convidats van arribant........

Els nens m'escoltaven i em miraven expectants i fins i tot atònits i com més avançava el tema, més bocabadats estaven. I va arribar aquell tros que diu:

Hola Jaimito, i Doña Urraca,
en Carpanta i Barba Azul
i Frankestein i l'Home Llop......

I jo emocionadíssim al veure que apreciaven la bona música, fins que no van poder més i em van dir:
Qui?, en Carpanta?. Barba...què?-De quina emperadriu em parles?. I qui carai és Doña Urraca. I en Frankestein, amb quin equip juga?. En Cocoliso?. La Familia Ulises, viu a Calella?. Què et passa papa?.
Hi havia dues opcions o explicar-los la prehistòria dels dibuixos animats o per altra banda actualitzar la cançó, I ves per on, vaig decidir-me per la segona opció.

Bona nit al Bob Esponja,
en Doraemon, en Calliou
tota la família Simpson,
en Pocoyo i Spiderman,
la Hanna Montana i els de Cars.

En Fluski ve amb la Lila
amb les Espies de Veritat
hi ha en Oliver i Benji,
amb en Mic i Bola de Drac
i emprenyant, el Senyor Plà.

Oh Benvinguts, passeu passeu....







dimecres, 2 de juny de 2010

Aplec de Calella


Diumenge serà el primer aplec en tota la meva vida al que no podré assistir. I em sap greu. Des que tinc us de raó, ( bé, això no és cap referència, ja que no sé si n'he tingut mai ) he assistit a tots els aplecs a una hora o altra. I aquest any per una trobada de cap de setmana d'aquelles que s'ajorna diverses vegades, de les que ara no em va bé a mi i ara no li va bé a l'altre, s'ha quedat per fer la sortida el dia de l'aplec.
Jo no hi seré, però segur que tot anirà com sempre. Perfectament organitzat per la gent de l'Agrupació Sardanista, serà un any més la referència al món de la sardana. I no hi faltarà el senyor que porta un munyoc de papers a la mà, i els deixa al mig de la rotllana abans per ballar. També hi seran els dos germans de braços gruixuts, la senyora d'espardenyes de beta i faldilla estampada, i els de la colla del setze, que estan entre l'exotisme i el frikisme i que intenten lligar a alguna mossa tot ballant sardanes. A la tarda podreu trobar alguns ex-Vallderoure, demostrant que encara retenen el seu art i aquí s'hi afegiran alguns polítics locals que ens faran veure que no han progressat gens dansant des de l'any passat.
I perdut al mig de la muntanya, el diumenge a dos quarts de set, connectaré el meu ipod i posaré Record de Calella a tot volum i em posaré a ballar amb qui sigui, perquè el primer diumenge de juny s'ha de celebrar.

dimecres, 19 de maig de 2010

diumenge de challenge


Fer una challenge cansa molt. Al matí t'has de llevar ben d'hora, despertar la teva parella, la teva filla i intentar, també, despertar el fill. No tot s'aconsegueix, i després d'un quart d'hora d'intents decideixes que n'hi haurà dos que no seran finishers, ja que no podran ser ni beginers.
Després toca aconseguir un bon lloc entre la gentada que vol veure la sortida al mar per intentar veure algun amic que ja està a punt de començar. Això inclou aixecar la teva filla a les espatlles, amb la consecuent contractura que encara arrossego.
I ja arriben nedadors, ara ja correm per la sorra per no perdre detall de la primera transició. Quan ja en tenim uns quants de vistos, cap a l'estació per seguir les primeres bicicletes, per tot seguit anar fins la curva del far a deixar la veu quan en veiem algun del Team Calella.
Però, com passa el temps, el primer ja està a punt d'arribar. Toca afanyar-nos per aclamar el vencedor. Quan ja passa aquest moment ens movem al cementiri per alternar bicicletes i carrera a peu. Per més tard tornar a la recta d'arribada per veure els amics finishers i finalment poder dinar cap a tres quarts de quatre.
Resultat: Contractura a l'espatlla, insolació i afonia. Crec que a l'any vinent aniré amb els amics del Pa, vi i moltó a menjar botifarra amb allioli.

diumenge, 9 de maig de 2010

Un team de triatló.


Un team de triatló va ser el centre del món.
I quin és el secret, es preguntava tothom?
els músculs més definits, els cossos més depilats,
o potser els paquets més ben marcats?

És l'entrenament en equip, o les sèries al crol,
o tornar esprintant a la recta de Sant Pol.
Un equip de triatló va ser el centre del món.
I quin és el secret, es preguntava tothom.

La feina ben feta, qui no recorda?
de gent eixelebrada, buscant la glòria,
a cada braçada buscar profunditat,
i amb la bici anar sempre ben acoplat.

Tot està per fer, al fer la transició,
i a bon ritme correré la marató,
Juhé, Estany, Pou o Gelabertó,
Estragué, Cadena, cada dia fent-ho millor.

Els Claramunt organitzant, en Castellà de director,
Perez i Galindo d'entrenadors,
Tapissers, periodistes, mecànics i gestors
estudiants, lampistes, banquers i professors.

Un team de triatló va ser el centre del món,
i quin és el secret es preguntava tothom?
La inconsciéncia, la bogeria, la temeritat,
i entrenar cada dia fins caure rebentat.

Són les ganes, treballar fort.
Desperta company, avui toca natació.
No ens hem de reinventar, hem de seguir pencant molt.
fer tirades com sempre, que no ens venci la son.

Un team de triatló va ser el centre del món.
i quin és el secret, es preguntava tothom.
Si fem la cursa com nosaltres sabem
serem finishers i ho aconseguirem.

I si els altres fan drafting, tant se val;
la feina ben feta no té fronteres, ni té rival.

Molta sort a tots

dimarts, 20 d’abril de 2010

10 raons (musicals) per anar a votar el 25 d'abril




  1. Perquè ... som i serem gent catalana.
  2. Perquè ... el meu pais és tan petit.
  3. Perquè ... Catalonia is not a Patagonia.
  4. Perquè ... no diguem no, nosaltres no som d'eixe món ( bé en aquest cas diguem si ).
  5. Perquè ... torni, torni en Serrallonga.
  6. Perquè ... qualsevol nit pot sortir el sol.
  7. Perquè ... sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar.
  8. Perquè ... ara és l'hora segadors.
  9. Perquè ... més lluny hem d'anar més lluny.
  10. Perquè ... ens ha costat Déu i ajut, arribar fins aquí.

dijous, 15 d’abril de 2010

10 raons per anar a votar el 25 d'abril


  1. Perquè és un dret democràtic.
  2. Perquè és de bona educació, preguntar les coses abans de fer-les.
  3. Per saber realment quants som.
  4. Perquè n'hi ha hagut alguns que han pencat molt.
  5. Per fer emprenyar els de més al sud.
  6. Perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà?.
  7. Perquè d'aqui a uns anys, m'agradaria explicar als meus néts que jo vaig anar a votar i que gràcies a aquella iniciativa, vam aconseguir allò tan important.
  8. Perquè ara és l'hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta.
  9. Per saber què passarà, en cas que sigui un èxit total.
  10. Perquè tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.

dijous, 8 d’abril de 2010

Perquè el Barça va deixar marxar en Samuel Eto'o.


Estem a la setmana del Madrid - Barça, la que uns diuen que és del clàssic, ( no m'agrada gens aquesta definició que s'han inventat ) i crec que ja és hora d'aclarir el motiu real de perquè el Barça va fer fora a l'Eto'o.
El departament d'investigació de Calçotada Connection s'ha posat a treballar durament i ha descobert noves dades que aclareixen tots els fets i que van motivar l'acomiadament d'un jugador que havia marcat 30 gols, i que va ser peça clau al Barça del triplet.
Comencem a relatar els fets: Mentre el Sr. Eto'o va estar jugant a Mallorca va fer molts bons amics, un d'ells l'ex-president balear Jaume Matas ,un senyor que ha tingut uns petits problemes amb la justícia, i com que no li va quadrar la caixa, li demanen 3 milions d'euros per eludir la presó. El Sr. Matas li va demanar ajuda a en Samuel per poder pagar la multa. Però com que el camerunés anava just de calés perquè s'havia comprat un Rolex i dos Hummer, va decidir denunciar al Barça perquè no li havia pagat la prima que li corresponia pel traspàs. I quina quantitat li reclama al Barça, doncs 3 milions d'euros.
Elemental, estimat Watson.

dissabte, 27 de març de 2010

Fulla al vent


Estic compartint un sopar amb uns bons amics, quan em dono compte que no estic al dia. A la conversa hi surten temes de la Belen Esteban i la Campanario que han sortit a Salvame de Lux o a Donde estas corazon, i jo incult de mi no sé ni qui son ni quin programa és.
A una, es veu que li han hagut d'arreglar les tetes, perquè se li van fer malbé. A l'altra li han fet un repàs general de xapa i pintura, però, o el cirugià no ha fet una bona feina, o la Esteban no és bona pacient i no ha fet bé la recuperació ( podeu opinar a matins.si, matins.no )
Jo que només miro a la tele Thalassa, Millenium , Quiqueicom, Redes i miro revistes com Muy Interesante, El Temps, Nathional Geografic o Fulla al Vent ( si us plau poseu-vos drets quan parlem de la millor revista que hi ha hagut mai ), no puc entrar a la conversa i estic aqui com un estaquirot escoltant els comentaris sobre aquestes noies que fan els meus companys i companyes, i no se que dir, no sé quina tesi han fet, no sé a quina universitat han estudiat.
Però afortunadament avançat el sopar em rescaten i un diu, " fa dies que no escrius res al blog" i jo agraït i fins i tot emocionat penso que és veritat i em poso mans a l'obra i per a tots ells demano l'ordinador i em poso a escriure a mig sopar.

dilluns, 8 de març de 2010

Marató de Barcelona


Ahir vaig fer i acabar la marató de Barcelona.
La tàctica a seguir era molt clara, començaria vigilant els keniates i cap al km. 38 faria un canvi de ritme que no podrien seguir. Però malauradament no vaig tenir una bona sortida i rapidament se'm van escapar. Era l'hora d'aplicar el plà B, que consistia en marcar als millors corredors de l'èlit europea i donar-los-hi un bon disgust a l'sprint. Però ja vaig veure que no era el meu dia i quan van donar la sortida ja no els vaig veure més.
Per això vaig decidir fer la meva carrera sense fixar-me en els rivals a batre. Cap al km. 12 em va avançar l'home que anava vestit com si anés a buscar bolets, i durant 7 km. vam tenir un interessant duel. Quan erem a la Gran Via es va despenjar, suposo que va trobar uns quants rovellons en una vorera i no es va poder resistir. Més endavant vaig veure per primera vegada la senyora que de tant en tant corria al revés, tot esperant el seu company. Cap al km 31 vaig avançar als dos atletes vestits de viking ( casc amb banyes, casaca i destral ) i una mica més tard em va avançar l'home que cantava, i afinava, a tot volum el "Living on a prayer".
Em vaig donar compte que l'Avinguda Litoral és molt i molt llarga i que les torres de la Vila Olímpica es van allunyant conforme corres cap a elles. Després a la part final no sé si amb les cames o amb el cor seguia fent els kilometres que quedaven i quan ja estava aixecant els braços en senyal de victòria per haver acabat, em va avançar l'home que anava vestit com si anés a buscar bolets. Casumlolla.

dimarts, 2 de març de 2010

iogurts


Avui he anat al súper. He comprat mantega, tovallons, formatge, oli, i també suavitzant per la roba, tonyina, Coca-coles, galetes de xocolata i sense xocolata. Després he passat per la nevera dels iogurts. És molt difícil comprar iogurts, de fet ara encara estic aquí plantat intentant decidir quins iogurts m'emporto.
No sé si agafar-ne un que si te'l menges 14 dies seguits, es desinfla un globus que tens a la panxa i vas a fer caca tot el dia i et sents tope bé. O potser és millor aquell que et baixa el colesterol i et tornes molt sà. Jo no sé si tinc colesterol, perquè des de l'any 82 que no em faig cap analisi, i potser en aquest temps amb totes les botifarres i xoriços que he menjat m'ha pujat una mica.
Podria comprar un que si no te'l beus vas tot borrós pel carrer, però quan ja te l'has menjat la gent ja et veu nitidament.
Una mica més enllà n'hi ha uns que alimenten com dos bistecs i creixes molt. A mi m'agradaria créixer molt. O també n'hi ha uns que t'aprimes i et queda un tipet com aquell senyor que surt a la tele que la meva germana diu que és tan guapo.
Ara ja han tancat les llums del súper i jo encara estic aquí, sol, mirant els iogurts amb la llum d'emergència. Tothom ha marxat. La Paqui també, i quan decideixi quin iogurt compro, m'hauré d'esperar a que torni a obrir la caixa demà al matí per pagar-li i poder marxar a menjar iogurt.

dijous, 11 de febrer de 2010

blogteràpia


Avui fa dos anys que escric en aquest blog.
Escriure en un blog és una experiència del tot recomanable. D'entre els blocàires, n´hi ha que ho fan per ensenyar al món la seva obra literària, o els que escriuen per reivindicar les seves idees. També n'hi ha que ho fan per mostrar la seva obra fotogràfica o els que ho fan per directament, enfotre-se'n d'altre gent.
A mi m'ha servit per estalviar, .......en psicòlegs, i he abocat aquí les meves penes, fustracions, alegries, mala llet, dubtes, pors, felicitats i alguns bells records. Si totes aquestes dèries les hagués hagut d'explicar a un professional, m'hauria costat una pasta.
Gràcies per la vostra col·laboració.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Busquem La Trinca, .... o millor busquem alguna cosa nova?


Escric aquest post amb un ull mirant la pantalla de l'ordinador i l'altre mirant a la tele els aspirants a Trincàires. He de reconèixer que La Trinca van ser molt bons i van fer molt bona feina a la seva època, però tot i que està bé tenir un programa que ens porti records, seria molt millor invertir temps i diners en fer conèixer els nous grups que estan sortint al nostre país.
Des dels meus companys de la Llopasfera, hem rebut aquests darrers dies, recomanacions de grups com Els amics de les arts o 4t1a, tots dos molt bons o els ja coneguts Manel, que només han tingut l'oportunitat de sortir a la tele quan uns fans seus han felicitat a en Pep Guardiola.
Però el que més patir em fa és, que si les audiències son bones, la direcció de TV3 s'engresqui, i ens busqui la nova Marina Rossell, el nou Santi Vendrell o el nou Héctor Vila.

dissabte, 16 de gener de 2010

Insultem en català

Modestament, em considero un bon català. Soc del Barça, només miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio, tinc una llibreta a La Caixa (amb pocs euros, però això és un altre tema), i voto al partit que votaria un bon català.
Però d'un temps ençà vull queixar-me del llenguatge que es fa servir a TV3, on els insults són simples traduccions d'altres idiomes, cosa totalment innecessaria amb la riquesa insultària que tenim al nostre país.
Quan tot mirant Ventdelplà, escolto a en Monràs dient " aquell fill de p..., no hi tornarà més ", m'esgarrifo. No seria més nostrat escoltar "aquell barjàula no ho farà mai més"?
Per això, catalans, fem un pas endavant i siguem autòctons a l'hora de faltar a d'altre gent. Si en un partit de futbol ens hem de queixar a l'arbitre, no direm " Arbitre cabró ", ho substituirem per "arbitre capcigrany ".
O per posar un altre exemple, si en el parking del Carrefour, ens disputem un aparcament amb un conductor d'un cotxe tunejat, i ens hem de dedicar sàvies paraules com capullo o gilipolles, no vull que sigueu barroers i heu de fer servir expresions catalanes, que sempre seran més elegants, com baixdesostre o malnascut.
I perquè tot aquest procés us sigui més senzill, us deixo amb aquest tema de l'Estanislau Verdet.