dimarts, 27 d’octubre del 2009

Romeria a Montserrat


En aquell temps, uns quants pel·legrins anàven a venerar pels volts de Tots Sants a la seva Verge. En perfecta harmonia pujaven feliços i joiosos a Muntanya Santa, gràcies a la gran coordinació de l'apòstol Pertegas, que era seguit per una bona colla de deixebles.
Però un any els reuní i els digué:
- Oh deixebles meus que sempre m'heu seguit amb correcció, que heu anat a les matines i a sentir el virolai i fins i tot als vespres, escampeu la vostra alegria per estar tant a prop de la nostra Verge de Montserrat, feu les vostres ofrenes i prediqueu-ho amb joia a tot hora per tota la muntanya.
Els deixebles van córrer a complir tan sàvies paraules i portaren ciris, flors i per demostrar la seva felicitat, alguna ampolla de whisky i unes cartes de póker. Fruit d'aquest goig, a altes hores entonaven bells càntics populars per tots els racons del lloc sagrat. Fins i tot hi havia una colla que portaren ous, moltes dotzenes d'ous, per fer ofrena a la patrona, i tot que aquesta colla era anomenada la del bàsquet, l'emoció i nervis que tenien per portar els seus presents a la verge no els permeté fer-ho amb destresa que se'ls suposava i els ous quedaren escampats per cel·les, la plaça i el cap d'algun pel·legrí que per allí voltava.




divendres, 23 d’octubre del 2009

Plou

Primer de tot escoltem tranquilament el mestre Tomeu.


I ara ja podeu agafar el cistell i anar a buscar, caçar , collir, o aplegar bolets.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Carta a l'alcalde de La Sénia

Benvolgut alcalde de La Sénia.
Un cop passats uns dies dels fets de la lleona que voltava pels boscos del seu poble, permeti'm mostrar-li tot el meu suport i comprensió davant els comentaris, que de ben segur, ja s'estan fent entre els vilatans de pobles veïns al seu.
Que la enveja és molt dolenta i tota aquesta gent de poblacions veïnes, que avui fa burla i mofa sobre els fets del mamífer, ho fa basicament per avorriment i perquè no poden comparar la seva població mediocre, amb la vila que vostè governa i busquen la més petita escletxa per poder fer mal i sentir-se més a gust.
I sobretot no caigui en el desànim, que no està tot perdut o "que no estamos tan mal" que deia aquell, perquè podria tenir la sort que un dia li muntin una llibreria de referència comarcal, que es digui, per exemple "La Lleona" o que si vostè té un músic que un dia tot baixant de l'escenari tingui un desgraciat accident, i estigui uns dies de baixa, possiblement s'engresqui a engegar un bloc i tot seguit una xarxa blocaire municipal de nom "La Lleonasfera".
Una forta abraçada d'un calellenc.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

iron-calçot



Diumenge vaig tenir l'oportunitat de seguir ,tan com vaig poder, la triatló. A dos quarts de vuit ja era a la sorra de la platja per veure com es tiraven a l'aigua, després les transicions, el tram de bicicleta i per acabar la marató. A mida que passaven les hores m'adonava del canvi que hi havia a les cares i als cossos de tots els participants.
Al vespre vaig anar a col·laborar a l'avituallament de Pineda. De set a quarts de nou vaig veure atletes molt trinxats, però que anaven fent més o menys dignament els kilòmetres. I a partir d'aquesta hora cada corredor era un poema, alguns encara mantenien el sentit de l'humor i s'enfotien d'ells mateixos, com en Morten de Noruega que em va assegurar que ell era un estúpid i no ho tornaria a fer més o en Jon que em demanava cava ja que era la última volta, i us asseguro que si hagués tingut una ampolla a mà, hauriem brindat. En James va tenir temps d'explicar-nos que era irlandès, que no anglès, i li vam contestar que l'enteniem perfectament. En Mariano ens va demanar un sac d'escombraries per fer-se una capelina, doncs al tros dels camps de Santa Susanna, a part d'haver-hi la penombra hi feia molt fred i al mateix temps li explicava a un altre atleta que ho havia après a l'exercit espanyol,.. jai tenologi. L'Eric de França és el que més patia, al anar a la última volta anava absolutament coix, i al tornar, coix i encorbat cap a un costat, però seguia sumant quilòmetres. I l'Eduardo de Mèxic, conscient que era l'últim es va parar a petar la xerrada una estona, va menjar plàtan amb nosaltres, para evitar los calambres, i ens va donar les gràcies per haver-lo esperat, com també ho havien fet al passar per última vegada tots aquests atletes que van necessitar una mica més que els altres per fer la triatló.